La soledat

La psicòloga Lourdes Bermejo ens la descriu així: “La soledat és una experiència subjectiva que es produeix quan no estem satisfets o quan les nostres relacions no són suficients o no són com esperaríem que fossin”

Per parlar de la soledat, voldria fer ho des de la perspectiva de tres tipus de persones diferents:

La gent gran que viu sola:

Ens trobem davant una soledat no volguda, acompanyada per problemes de salut i/o de mobilitat més o menys greus.

S’han fet d’estudis en aquest col·lectiu que relacionen la soledat amb la mala salut.

El model de societat que tenim concedeix un baix valor a aquelles persones que no produeixen ni consumeixen gaire, ja que prima el valor dels diners i del que posseïm enlloc de considerar valuosa l’experiència personal o la disponibilitat de temps per compartir. El fet que els grans es vegin simplement com a “vells” fa que els tinguem oblidats, arraconats i per tant sols.

En realitat envellir és un èxit a nivell social, però ho hem convertit en un handicap.

Davant d’aquesta soledat, ens toca als que no estem en aquesta situació ser a prop d’ells. Potser tenim un veí o un familiar, o podem prestar companyia o suport per fer petites tasques quotidianes a algú que no coneixem a través de l’associació Amics de la Gent Gran.

Els que fugen d’estar sols:

Podem dir que aprendre a viure sols és un art. Social i culturalment ens han educat per estar acompanyats, tenim l’ideal de tenir molts amics i de ser sociables. Quan som menuts juguem sols sense cap problema, a mida que anem creixent, anem reduint el temps d’estar sols, ho evitem. La por a la soledat ens pot portar a buscar la companyia a tota costa, fins i tot de persones que ens fan sentir infelices. D’aquesta manera ens obliguem a anar amb algú per no sentir-nos sols, o de tenir parella per no sentir-nos sols.

De quines pors fugim?

• La soledat en l’envelliment. Arribem a crear i a mantenir relacions que ens serveixin per protegir-nos d’una possible soledat en el futur. Tenim molta por d’envellir sols. Però viure sol no vol dir estar sol, és important tenir una xarxa de suport social al llarg de la vida i si vivim físicament sols comptar amb sistemes de seguretat com els botons connectats amb serveis d’emergència.
• Tenim por als conflictes interns i externs que poden aparèixer si ens allunyem de la família. Hi ha relacions familiars que ens fan molt de mal, però no ens permetem tallar-les perquè està mal vist en la nostra societat.
• Por a connectar amb nosaltres mateixos. La major por d’aquells que fugen d’estar sols és sentir els propis pensaments. Conèixer-nos no ens ha de fer por. Hem de partir de la base que no som massa diferents a la resta, que l’ésser humà té una vessant privada amb la que tots convivim. Com que no coneixem a ningú amb el grau de proximitat que tenim amb nosaltres mateixos de vegades ens pot semblar que tenim pensaments molt estranys o que no som bons moralment, etc. Però tothom és molt més complex del que mostra quan ens hi comuniquem. Hem d’acceptar la nostra naturalesa amb tot el que té. Som bells tal com som.

La persona que acostuma a ocupar el seu temps per no pensar, a sortir de casa sempre que pot, té el repte de canviar de model i començar a mirar de gaudir del temps que passa amb si mateix. Començar una vida sense ser tant dependent de les necessitats i opinions dels demés. Considerant que, en realitat, la soledat no es negativa sinó la duem a l’extrem. Tenir moments de connectar amb nosaltres és necessari per adonar-nos de com estem i com ens sentim, per entrar en contacte amb els nostres pensaments i ser.

Proposo un exercici als que tenen tendència de fugir de la soledat:

Anar sols a una cafeteria amb un llibre, diari o quadern. Sense mirar el mòbil. Vivint en el moment present. I al sortir, passejar, mirant la gent, fixant-se en detalls que no havies vist mai.

Els que s’aïllen:

Hi ha persones que veuen els altres com una nosa, troben que hi ha molta gent que és una font de problemes, o almenys molta gent que no els cau bé.

Van amb l’armadura posada, un embolcall resistent fet de prejudicis: opinions poc fonamentades en relació amb els altres que ens fan menystenir-los d’entrada i així allunyen la possibilitat d’aproximar-s’hi. Aquesta armadura només la travessen els escollits i per poca estona.

I darrere aquest mur se senten sols.

Tendeixen a pensar que no és culpa seva, s’intenten convèncer que el problema està fora: he tingut mala sort, la resta de la gent no val gaire la pena, la majoria no estan al mateix nivell que jo, no arriben al estàndards de compromís amb mi per ser considerats amics, etc.

L’amistat és una relació bidireccional que requereix de la meva disposició, interès sincer i inversió de temps en l’altre. Si no sóc capaç d’interessar-me genuïnament en ningú, és normal que ningú tingui el mateix nivell d’atenció cap a mi.

En realitat som animals socials, la resta de persones tenen un gran valor per nosaltres: si llegim un llibre vol dir que hi ha un escriptor, un editor, un distribuïdor… al darrere; si volem formar una família necessitem una parella; si volem muntar un negoci necessitem clients, etc.

Per les persones que se senten solen darrere el seu mur cal que el tirin a terra, reconeixent el valor de les altres persones, de totes elles. Cada persona amb la que et creues t’ofereix el regal d’interaccionar amb algú.

Us escric una frase meva que us pot ajudar a tirar a terra el vostre mur:

“De tothom puc aprendre alguna cosa”

 

Per acabar un deixo unes qüestions per reflexionar:

Com ha arribat la vostra soledat? Quina cadena de fets i de creences hi ha conduit? Perquè us sentiu sols?