La nostra educació matemàtica i lingüística és molt completa a l’escola, també ens ensenyen història, geografia, naturals, química, educació física… el llistat d’assignatures s’ha mantingut invariable durant dècades. L’educació musical és molt escassa, tampoc se li dedica gaire atenció a la plàstica. De l’ètica i els valors se’n ocupa una mica l’escola, però això pertany principalment a cada família. A l’escola encara no hi ha un espai que s’ocupi dels continguts de la nostra ment, d’aquest tema tampoc en saben res els pares, o sigui que creixem sense cap referència objectiva i fiable.
Hi ha nens que conviuen amb la malaltia mental des de petits sense saber-ho, alguns no se’n podran deslliurar i passaran a ser pacients ells mateixos, altres tindran cicatrius en forma de baixa autoestima, inseguretat, ansietat… durant tota la vida. El fet que els problemes psicològics i la seva manifestació més greu: la malaltia mental sigui un tabú, ens perjudica a tots. Si la malaltia mental ens afecta en primera persona, patirem l’estigma que la rodeja, ens mirarem amb angoixa els fàrmacs que ens receptin, no ens atrevirem a parar-ne amb els amics o la parella, allunyant-nos del tant necessari contacte humà.
L’esquizofrènia és la malaltia mental per antonomàsia, es caracteritza per la falta de consciència de malaltia i l’aïllament social. Si veiem un sense sostre parlant sol pel carrer, probablement sigui esquizofrènic. La gent potser riurà o tindrà por, com a molt pensaran que és un “boig”, que és una paraula que usem per referir-nos a tot el que tingui un comportament molt estrany.
La malaltia mental s’alimenta del nostre desconeixement i del estigma que l’envolta, són dos factors que la fan créixer. Com que no la coneixem no sabem com la podem mirar d’evitar. Com que les persones del nostre voltant no la coneixen, no veuen les senyals que indiquen que s’acosta. Com que un cop es presenta ens fa por, els altres s’allunyen de nosaltres quan més els necessitem. Com que nosaltres no la reconeixem ni l’entenem no sabem com allunyar-la.
Amb el patiment psicològic passa més o menys el mateix. La nostra societat es comporta com si el patiment psicològic no existís, però és just el contrari, tots l’experimentem recurrentment al llarg de la vida. És la font més important d’infelicitat, de fet l’única. Però tot i així, la nostra societat no hi para atenció. Tenim els psicòlegs i els psiquiatres, és clar, als que recorrerem si estem molt malament, hi anirem amb molta recança, desitjant que passi ràpid i poder tornar a fer la vida d’abans. Però una vegada i una altra sentim que no estem bé, per això es consumeixen tants llibres d’autoajuda, per substituir l’educació que no hem rebut.
Entenc com a malaltia mental qualsevol desequilibri? Aïllament, tristesa o rabia sense motiu, coses que ens creen un comportament alterat i que no sabem esbrinar perquè ens passa?
Les malalties mentals es caracteritzen per un conjunt de símptomes, no per comportaments aïllats. Alguns exemples de malaltia mental serien: la depressió, l’esquizofrènia, el trastorn obsessiu-compulssiu… També hi ha transtorns de personalitat. El que tu em descrius són símptomes de que alguna cosa que ens fa mal, però no arriben a la gravetat d’una malaltia mental.
Sobre les últimes línees d’aquest treball, on es diu que “es consumeixen tants llibres d’autoajuda, per substituir l’educació que no hem rebut”.
Una pregunta: ¿Els llibres d’autoajuda compleixen, en general, aquesta funció?
La lectura d’aquest tipus de literatura, en principi, sembla que aporti alguna cosa, però una gran majoria de psicòlegs -i no diguem de psiquiatres- opinen que no serveixen per a res i fins i tot que no són recomanables, a part del que són directament una enganyifa.
Certament, hi ha molt intrusisme sense cap base científica, ni ètica, del que ens hem de prevenir, però ¿no ho diran els professionals, en part, per salvaguardar la seva feina? A fi de comptes alguns llibres d’autoajuda són escrits per autèntics psicòlegs.
El problema està en que no hi hagi criteri per separar el gra de la palla. Hi ha molt bons llibres, de fet la psicologia usa la biblioterapia, es poden prescriure llibres com a part de la teràpia. També els llibres per si sols, sense altre guia poden ajudar a la gent. Però els professionals són els que estan preparats per orientar-nos. A més, hi ha un altre factor: quan volem emprendre un canvi, el nostre compromís és molt major si hi ha una altra persona implicada que si ho fem nosaltres sols. El tema de fons que tractava aquí és la malaltia mental, per tant es tracta de casos prou greus com perquè realment sigui quasi imprescindible l’ajuda d’un professional. Si el nostre discomfort psicològic no és tan greu, podem “tirar de llibres” però no tenim garantia de saber triar.
Molt aclaridor. Gràcies.
No havia sentit mai la paraula biblioteràpia, però, és cert, m’ha fet recordar que fa molts anys una psiquiatra em va prescriure llegir el famós llibre “El Poder del Ahora”, de Eckhart Tolle, el qual tinc molt revisat i super-subrallat.