Parlaré de l’autoexigència desmesurada o excessiva. Entenem que l’autoexigència pot ser considerada una qualitat positiva quan és un motor que m’impulsa a millorar, però que és negativa, i fins i tot incapacitant, si és una font contínua d’insatisfacció. Hi ha autoexigències que causen ansietat, i fins i tot, atacs de pànic. Per tant em puc preguntar: quin resultat té la meva autoexigència? Em fa créixer i m’impulsa a ser cada cop millor o em debilita i em fa sentir poc capaç per enfrontar-me a la vida?

Quin és l’origen de l’autoexigència desmesurada?

• Durant tota la nostra infantesa incorporem conceptes, dades, patrons de conducta, valors morals, ètics, estètics i polítics que provenen originalment de l’exterior, essencialment de la nostra família nuclear (pares i germans) i es viuen de manera inqüestionable. No hi ha anàlisi, discussió, síntesi ni tampoc modificació de continguts. Tendim a obeir tots aquests “he de” que ens han vingut determinats des de fora, i amb el temps deixem de distingir-los dels desitjos netament propis. Fins i tot acabem pensant que fer al peu de la lletra el que he après de la meva gent estimada és el camí per ser “millor persona”.
• Independentment del que aprenem a casa, ser autoexigent pot ser una estratègia que adoptem per agradar els altres. Cercar la validació externa és una tendència que té la base en una baixa autoestima. La persona que comença a ser autoexigent per avançar-se a la crítica, esdevé el seu major crític per evitar que les crítiques li vinguin de fora, perquè les crítiques externes les viu molt pitjor. El problema està en que s’estableixi una forma de relacionar-se amb un mateix que no té fi, perquè els comportaments, pensaments o l’aspecte físic, sempre són susceptibles a ser criticables i qüestionables.
• De vegades, ens marquem expectatives de resultat que no tenen en compte el procés ni el context. Per exemple: creiem que hauríem de tenir la casa tan neta com determinat amic, però no tenim en compte que el context és diferent al nostre: potser l’ha netejat perquè veníem, però no està igual cada dia; potser té algú que li neteja i nosaltres no; potser té més temps lliure perquè no té aficions. També podem tenir el referent de les mares o les àvies que eren mestresses de casa, que cuinaven quatre plats cada dia i compraven al mercat, i creiem que nosaltres ho fem malament quan les nostres circumstàncies són totalment diferents. Un autoexigent pot establir una sèrie de llistons que són exemplars, que són de persones diferents i que no tenen en compte el context. És rellevant la qüestió de ser de persones diferents, perquè a la vida no hi ha temps per tot, podem voler cuinar tant bé com l’àvia, però resulta que l’àvia no tenia la casa massa neta ni ordenada; podem voler llegir tant com una amiga, però resulta que ella no té fills, per exemple.

Missatges que dicta l’autoexigència

La autoexigència pot esdevenir una font de poder que dicti de manera sentenciosa missatges absoluts i arbitraris, que neguen la possibilitat d’errar, romandre en la mitjana, gaudir o específicament ser. Entre alguns d’aquests missatges estan els següents:

1. Perfecció: “sigues el millor”, “no t’equivoquis”, “ocupa el primer lloc”.
2. Fortalesa: “tu aguanta”, “no siguis sentimental”, “tu pots sol”, “no necessites de ningú”.
3. Rapidesa i eficiència: “no deixis per demà el que puguis fer avui”, “no és quan tu vulguis”, “les obligacions estan primer”, “afanya’t”.
4. Bondat: “primer els altres”, “pensa en l’altre”, “no siguis egoista”.

Perquè ens quedem en l’autoexigència?

L’autoexigència desmesurada, lluny de tenir un objectiu concret, troba la seva via per perpetuar-se. Ser massa autoexigent implica estar sempre en guàrdia, per fer-ho s’usen els següents mecanismes:

1. La justificació: es devalua un èxit a través de l’argumentació i/o fonamentació en causes externes. Ex: “em va sortir bé l’escrit perquè ja havia estudiat abans el tema”, “va sortir més o menys bé, però va ser perquè el públic estava molt sensibilitzat en aquest moment en que vaig donar l’exposició”, “va estar bé, però la veritat és que vaig tenir sort de trobar el material a temps”.
2. La minimització: es devalua l’assoliment traient-li importància al comparar-lo amb altres. Ex: “La veritat és que no és una cosa molt complicada, complicat escriure en prosa-poètica”, “Em van ascendir de lloc, però finalment, la coordinació no és un lloc tan important com la direcció”, “Va quedar bé el guisat, però si veiessis com li surt a la meva tia”.
3. El negativisme: es devalua la feina pròpia prenent sempre com a referència les errades que poden presentar-se o que s’han produït en el passat. Ex: “No, no podré, no tinc el coneixement suficient”, “Em va quedar horrible, per més que intento no em surt”, “això definitivament no serveix, està mal fet, no hi ha res rescatable”.
4. La paralització: consisteix en la detenció involuntària davant l’exagerada autodemanda. Ex: “No puc, t’ho prometo que no sé com ni per on començar, simplement no puc”, “He oblidat el que vaig estudiar tota la setmana, tinc la ment en blanc”, “No he fet res, no sé què em passa”.
5. L’anul·lació: l’individu simplement no veu l’assoliment. Ex: Un home treballa des de l’alba al vespre i en acabar la jornada es queda amb la sensació de no haver fet res.

Com canvio?

• Acceptació: M’he de conèixer, amb els meus límits i els meus defectes, per acceptar-me totalment i poder viure aquí i ara, sense ansietats per tasques futures o passades.
• Escoltar les meves autèntiques necessitats: He de trobar els meus autèntics desitjos, he d’interrogar els meus “he de” per comprovar que són propis. La meva existència l’he de viure a partir de mi. Podré llavors trobar l’enorme valor que té seguir qui sóc i què vull.
• Responsabilitzar-me de la meva vida: Un cop m’adono que la meva vida és meva, que jo, com a adult, sóc responsable de seguir els meus valors, un cop he descartat o acceptat les idees que he heretat dels meus pares, llavors desapareixen els culpables i les víctimes, i em situo sol davant la meva vida, amb capacitat per escollir i decidir.

Conclusions

Quan l’ésser humà es relaciona amb si mateix a través de l’autoexigència la sensació primordial que ho envaeix tot és la de “MAI ÉS SUFICIENT”. L’esforç i la dedicació, l’entrega i l’amor, les aptituds i la intel·ligència, la responsabilitat, tot això i més, MAI ÉS SUFICIENT perquè la persona senti que N’HI HA PROU. Aquest “mai és suficient” pot portar-nos a l’estrès constant, a una completa alienació de les nostres necessitats autèntiques.

Trobar una nova forma de relacionar-nos amb nosaltres mateixos requereix un procés físic, emocional i espiritual benèvol, amable i nutrient. És necessària la transformació de valors i l’escolta de les nostres necessitats. Deixar enrere l’autoexigència és tornar-nos més sensibles, conscients i responsables de la nostra existència. Implica tornar-nos més humils i agraïts amb el que sí que hi ha dins i fora de nosaltres. No n’hi ha prou amb adonar-nos-en per “superar” l’autoexigència. El treball és quotidià, constant i cada dia es torna una oportunitat per exercir l’autocompassió, la tolerància i l’amor a nosaltres mateixos.

Finalment, considero fonamental revisar les relacions interpersonals més íntimes ja que no és d’estranyar-que busquem persones que reforcin la nostra autoexigència.