Un dels conceptes relacionats amb la psicologia que és més popular, és el de l’autoestima. No només és un terme que s’usa àmpliament a nivell col·loquial, sinó que, a més, molta gent admet de forma oberta que té una baixa autoestima o que li agradaria millorar la seva autoestima. És possible que el fet que es valori la modèstia com una qualitat lloable tingui a veure amb el fet que sigui socialment acceptable admetre que tenim una baixa autoestima.
I què és l’autoestima? Doncs l’estima cap a un mateix, o dit d’una altra manera, la vàlua que ens atribuïm, el valor que considerem que tenim com a éssers humans.
Si ens queixem de la manca d’autoestima és perquè ens adonem de la seva importància, marca la capacitat de gaudir de la vida i també influeix enormement en l’acompliment de qualsevol tasca que ens plantegem.
La baixa autoestima desemboca en ansietat, sentiments d’inferioritat i dubtes sobre les nostres capacitats, ja que està estretament lligada amb l’autoconfiança (la confiança que tenim en sortir exitosos de les nostres empreses). Aquesta limitació pot tenir les següents conseqüències:
- evitem les noves experiències (perquè ens produeixen temor);
- tenim pensaments recurrents en els que dubtem de les pròpies aptituds;
- no aconseguim ser assertius;
- els èxits només els gaudim de forma transitòria;
- sentim que no tenim el control de les situacions;
- ens culpem a nosaltres mateixos o a altres, però no assumim la responsabilitat de canviar la pròpia conducta;
- gastem energia comparant-nos amb els altres i envejant-los els èxits.
Com podem millorar la nostra autoestima? En primer lloc, hem de tenir en compte que pels éssers humans qualsevol aprenentatge requereix un procés, reparar una autoestima malmesa pot requerir anys.
El primer pas per millorar l’autoestima és fer-nos conscients de totes les idees irracionals i perjudicials que poden estar lligades a la percepció que tenim de nosaltres mateixos. Ens hem de fer conscients que el fet de tenir una baixa autoestima ens fa cometre errors d’objectivitat, per exemple:
- som massa sensibles a les respostes alienes i percebem crítiques on no n’hi ha,
- exagerem elevant un o dos exemples a regla general,
- no reconeixem les nostres qualitats positives,
- exagerem les conseqüències negatives dels fracassos.
També podem estar lligant la nostra autoestima a certs assoliments (estar prim, fer una tasca de forma perfecte, rebre un elogi, etc.), enlloc d’això hauríem de acceptar-nos incondicionalment i lliurar-nos de la idea que els nostres defectes i fracassos ens tornen persones menys valuoses. Així doncs, l’autoestima no ha d’estar constantment condicionada a factors externs. De la mateixa manera, no hi ha, ni hi ha d’haver, una relació directa entre el nostre nivell de competència o habilitat i la nostra autoestima. El desitjable és que tothom tingui una bona autoestima, és evident que cadascú té unes habilitats diferents dels altres, i fins i tot, que hi ha persones admirables en molts àmbits, però això no importa, nosaltres som valuosos: potser som mals estudiants, però ballem molt bé; potser som molt despistats, però som uns pares fabulosos; potser som uns fantàstics amics, tot i que conduïm fatal i tenim molts quilos de més.
Un cop ens hem compromès amb l’objectivitat i creiem que ens hem d’acceptar i valorar de forma incondicional (com ho fem amb els fills, amb la parella o amb altres persones estimades), aleshores, podem començar a treballar:
- Deixant enrere el passat. No importa massa l’origen de la baixa autoestima, tampoc cal portar al present les culpes, problemes i rancors que ens han anat acompanyant en el nostre trajecte vital.
- Caminant cap a l’autosuficiència. Cal que escoltem i consultem als altres, però no deixar que els altres resolguin els nostres problemes. Podem expressar les nostres opinions, encara que els altres no les comparteixin. Podem viure la nostra vida sense pensar constantment en el que puguin pensar els altres.
- Evitar les comparacions.
- Reconèixer les nostres qualitats i els nostres assoliments.
- Fent callar el nostre “jo” crític (el que s’expressa cap a dins i el que s’expressa parlant amb els altres).
- Reprogramar el diàleg intern. Dir-nos que creiem, que podem, donar-nos ànims, portar el present aquelles ocasions en les que hem vençut dificultats.
- Fer-nos preguntes. Ha estat un fracàs? Les expectatives eren raonables? Les conseqüències són realment tant negatives? Què he après del que ha passat? Té importància el que els altres pensin de mi? Qui són aquests altres tant importants? Sé el que pensen realment? (Si hi ha altres significatius que no em poden acceptar tal com sóc, potser el tenen ells el problema).
Personalment, conclouria amb les dues paraules que em semblen més rellevants: objectivitat i acceptació. He de veure la realitat i no una versió negativa d’ella. M’he d’acceptar, m’he d’estimar perquè sóc tot el que tinc i perquè ho mereixo.