Programació Neurolingüística

En el marc de les trobades setmanals que organitzo a Mataró que tenen com a objectiu la divulgació de temàtiques vinculades a la psicologia, dijous passat vam tractar la PNL.

Quan preparava la xerrada, vaig trobar-me amb un dilema. El Grau de Psicologia a la UNED (el qual he completat aquest any) es caracteritza perquè cada assignatura és presentada en un llibre voluminós (posem que d’entre 400 i 700 pàgines), per graduar-te has de superar unes 40 assignatures. Dins el Grau, la PNL ocupa 12 pàgines d’una optativa de la branca de psicologia clínica de quart curs. El motiu, cito textualment: “no existe una teoría estable y sistemática que respalde las intervenciones llevadas a cabo desde la PNL”. Malgrat això, la PNL s’ha popularitzat enormement, podem dir que és coneguda per tothom que té interès pel creixement personal, i també per molts altres professionals que se’l han trobada en la formació que reben a les seves empreses o escoles. Quina ha de ser la meva actitud com a psicòloga davant d’aquest coneixement?

Vaig optar per fer una presentació breu dels orígens de la PNL i dels seus conceptes bàsics, i llavors vaig voler preguntar i escoltar l’experiència de cadascú amb la PNL. Aquí vaig veure que havia tingut un valor transformador positiu per molta gent. Aleshores em vaig plantejar que des de l’abordatge psicològic que practico: la promoció de la salut i el benestar mental, aquests coneixements són vàlids.

• La PNL promou la presa de consciència de la perspectiva de l’altre, a partir del desenvolupament d’un dels seus principis bàsics: el mapa no és el territori (ja que el territori és un, però cadascú ha dibuixat el seu propi mapa).
• També afavoreix l’empoderament i l’actitud activa davant la vida, ja que ens diu que si algú pot aprendre quelcom, tothom podrà aprendre-ho i que les persones tenen totes les eines per aconseguir la transformació desitjada.
• Ajuda a preservar l’autoestima perquè llegeix els errors com a fonts de feedback i no com a fracassos. En realitat, defensa que les persones escullen sempre la millor opció, d’acord amb la informació de què disposen. I a nivell global, no considera que els comportaments que veiem com a negatius puguin ser indicatius que algú està espatllat o és defectuós, ans al contrari, ens diu que tot comportament té un motiu, és més, darrera de cada conducta hi veu una intenció positiva. Creu que totes les conductes tenen utilitat, almenys en un context.

Cal dir que la PNL és actualment una amalgama molt àmplia de la que podem extreure tècniques i conceptes de valor, que de fet es troben també en formes molts semblants a les aproximacions terapèutiques més ortodoxes. Per tant, molts dels continguts proposats per la PNL són perfectament vàlids.

Jo defenso que aquests coneixements els apliquin psicòlegs, si bé això no és una garantia absoluta de bones pràctiques, almenys se’ns forma en deontologia, hi ha un col·legi professional darrere i se’ns instrueix dins un marc científic. A aquest últim punt és al que jo dono més valor, per mi, funcionar personalment dins del paradigma del mètode científic vol dir actuar amb rigor. Un professional rigurós, entre altres característiques: cercarà evidències que el que fa dona resultats positius, estarà obert a rectificar, tractarà les patologies amb els mètodes que hagin estat validats i provats, derivarà els pacients a altres professionals si no és prou expert en el problema que se li presenta, etc.

Dins el camp de la psicologia hi ha molt intrusisme, i d’aquí deriva molts cops un cert desprestigi cap a la professió o un relativisme preocupant que equipara psicòlegs, “coachs” i formadors sortits no sabem de quin “background”. Quan us poseu en mans d’un de nosaltres, pregunteu per la formació rebuda, la més oficialista (grau a la universitat i màster en psicologia general sanitària) és la que ofereix més garanties.