Persones tòxiques

Recentment vaig organitzar una de les trobades amb temàtica psicològica que anem fent de forma periòdica a Mataró, un cop més tractava un tema que s’havia fet popular: les persones tòxiques. D’entrada he de dir que aquesta denominació va en contra d’un dels principis que considero més importants en psicologia que és el respecte per tota persona, fer servir un terme tan pejoratiu no ajuda a trobar una eventual solució al problema sinó que etiqueta i estigmatitza. Enlloc de parlar de toxicitat podem dir que un tòxic és un neuròtic. El neuroticisme es una dimensió força acceptada en psicologia que a més es creu que té una base biològica.

Un neuròtic és algú que sent les emocions negatives amb molta facilitat. Anticipa el successos negatius, és hipersensible, exagera les situacions, s’enfada de seguida, sent enveja, etc.

Podríem dir però que tots som una mica neuròtics en determinades circumstàncies o períodes de la nostra vida. Tots podem arribar a exagerar la realitat, a veure petits problemes com a molt grans, podem encoratjar diàlegs interns dramatitzadors, sentir-nos ofesos per tonteries, perquè al capdavall tots som imperfectes.

A vegades els donem també massa importància a les petites neurosis dels altres i d’aquesta manera retroalimentem aquesta negativitat i entrem en un cercle viciós que empitjora el problema. Si som conscients del nostre estat d’ànim, de les emocions que estem sentint, aquesta consciència emocional ens dóna la possibilitat de no reaccionar de forma automàtica i escollir una resposta que rebaixi la tensió i la negativitat.

A continuació donaré uns exemples de tot el contrari, són preguntes que si les fem posem l’altre a la defensiva i afavoreixen una resposta agressiva:

• Què vas dient de mi?
• Què insinues?
• M’estàs dient que no ho faig bé?
• Perquè m’ho dius amb aquest to?
• Perquè passes de mi?
• Tu em tens mania, oi?

A la trobada vam parlar de l’origen del neuroticisme, semblava clar que algú que fes aquestes preguntes és algú que se sent insegur, que necessita afirmar-se constantment i que probablement té una baixa autoestima.

Davant d’una persona neuròtica molts optarem per evitar-la, per no estar sotmesos a la influència negativa que ens pot acabar minant i d’alguna manera xuclant l’energia. Ara bé, moltes vegades es tractarà d’una persona molt propera: la mare, el company de feina, el cap, etc. Llavors ens haurem d’armar de paciència i treballar-nos-ho més. Si aprofitem aquesta oportunitat, la nostra persona tindrà una oportunitat per créixer i aprendre molt en aquesta interacció.

Segons el psicòleg Rafael Santandreu, tenim 5 opcions per respondre a un neuròtic, molts cops la nostra resposta serà una barreja de més d’una d’aquestes opcions:

• Deixar-lo sol fins que se li passi. Habitualment aplicarem aquesta norma, quan algú es troba en un estat fortament marcat per una emoció negativa no podrà raonar massa, l’anomenat segrest emocional té també una base neurològica: quan governa el cervell primitiu que s’encarrega de les emocions, aquest passa per davant del nostre cervell racional. És una norma que serveix per tothom, cal que deixem refredar el moment, ho podem parlar quan passin unes quantes hores.
• No intentar solucionar el problema del neuròtic. Parteix de premisses que són equivocades o bé exagerades. Li podem dir “si, si…”, no cal que entrem en una batalla dialèctica.
• Humor. Posar-hi dosis d’humor, sense ridiculitzar, fa que puguem riure junts i rebaixar la tensió.
• Surrealisme. Portar el discurs del neuròtic a l’extrem, a veure qui la diu més grossa, pot servir perquè les tesis del neuròtic quedin en evidència i acabin caient com un castell de cartes.
• Amor. Si és una persona que ens estimem i apreciem, res millor que ser dolços, acariciar, demostrar efecte, fer-li saber a aquella persona que som al seu costat i que l’estimem.

Per acabar, van sortir tres reflexions que vaig trobar molt interessants i que voldria compartir.

Vam compartir el cas d’una persona que es comunicava sempre explicant coses negatives i queixant-se, que sempre posava una pega. Potser coneixeu algú que sigui així. Vam dir que aquestes persones han après a comunicar-se des de petits d’aquesta manera, sobretot amb les persones més properes, fins i tot quan busquen afecte i atenció ho faran amb una queixa o una crítica, i es que de petits han tingut aquesta pauta de relació i la tenen molt impregnada, fins i tot podem dir que no en són conscients. Des de la PNL es diu que tota acció té una intenció positiva, en aquest cas la comunicació és una demanda d’atenció i resposta. Si tenim a prop una persona així, comprendre que només està intentant comunicar-se amb nosaltres ens pot fer viure la relació d’una altra manera.

Davant de qualsevol problema amb una altra persona tenim les dues opcions bàsiques de quedar-nos-hi o de marxar. Les cultures que anomenen col·lectivistes, com són les cultures orientals, tenen el seu origen en societats amb una elevada densitat poblacional on portar-se bé amb els altres és una necessitat perquè hi pugui haver una convivència harmoniosa. És en aquest context on trobem la saviesa de les creences budistes o de les cultures orientals en general (també del mitjà orient o de Sud-Amèrica), on un mira cap a dins quan hi ha un conflicte i mira de apaivagar les emocions i governar els pensaments. A l’altra banda hi ha les cultures individualistes que tendirien més a buscar tant el problema com la solució fora d’un mateix.

La majoria dels participants en la trobada eren més propers a la problemàtica d’haver viscut dins de relacions tòxiques, que no pas estar a prop d’algú que consideressin tòxic. És per això que probablement ens dedicarem en una altra ocasió a aprofundir en les relacions que estan marcades per dinàmiques negatives.