Autoconfiança

L’autoconfiança és la confiança en un mateix, en les pròpies capacitats. Es tracta de creure que podem tenir èxit en les tasques que emprenem i en els reptes que se’ns presenten.

Hi ha una doble manera d’abordar-la: la conductual i la cognitiva.

Conductual

La rutina és una font d’autoconfiança, fer tasques conegudes, no sortir de la nostra zona de confort, és una manera de trobar seguretat. Perquè tothom fa bé un gran nombre de coses en el seu dia a dia.

També cal que el dia a dia flueixi prou satisfactòriament, això és, que no tinguem cap gran tema no resolt que ens trenca totalment l’equilibri, sigui en les relacions amb els altres, per la feina, els estudis, la salut, l’economia, etc. Quan percebem que tenim un gran problema aquest és el primer que hem de resoldre o gestionar com hi convivim perquè no ens mini la confiança en totes les altres àrees.

Cognitiva

Hem de mirar de ser objectius amb els nostres pensaments. Gran part de la psicopatologia s’origina quan la persona viu immersa en falses creences que erosionen constantment la seva autoconfiança.

Un dels millors consells que podríem donar a algú que està constantment qüestionant-se seria: no pensar. Hi ha dues tècniques que ens poden ajudar a aconseguir-ho:

1. Dos dies registrant els pensaments. Després, llegir-ho i preguntar-se: puc viure sense això? Què m’aporta?
2. Dos dies de consciència plena (mindfulness). Estant només sentint i vivint en el moment present, sense anar al passat ni al futur.

Aquest tipus d’experiències et fan adonar que el 99% dels pensaments són només soroll, temes menors que ens treuen el son, que ens neguitegen, que ocupen la nostra vida i ens impedeixen viure i sentir el nostre present. També poden aparèixer als nostres pensaments temes importants, però llavors són com un núvol negre que ens acompanya mentre ens ocupem de les nostres tasques diàries, quan en realitat, aquests temes importants requereixen la nostra atenció plena, el nostre temps, potser escriure’ls i sospesar, comprendre i prendre decisions.

Us explicaré una història sobre l’autoconfiança. Hi havia una vegada una mare amb un nen petitó, al nen sempre li havia costat dormir i la mare tenia por de quedar-se sola amb el nen, perquè pensava: I si no el puc adormir? Què faré? Es quedava sovint sola i el nen sempre s’adormia al final. I la mare es va adonar que ho passava pitjor durant les hores que pensava que es quedaria sola que no pas adormint al nen, adormint al nen podia estar-hi una o màxim dues hores. Finalment era pitjor la por anticipatòria que el pitjor dels escenaris reals.

L’aprenentatge que es pot treure d’aquesta història és que no hem d’anticipar problemes, podem preparar-nos, potser hi ha tasques que podem fer per millorar les situacions futures, però la preocupació sense l’acció és totalment estèril. A més, vulnerem el principi d’objectivitat ja que no tenim cap certesa sobre com serà realment el futur.

També volia parlar d’un altre tipus de preparació: la preparació del nostre estat físic i mental. Quan hem de fer una tasca que ens resulta difícil (parlar davant el públic, fer un examen, competir, actuar, etc.) podem evocar un moment en els que ens sentíem forts i segurs, col·locar-nos bé, treure el pit, aixecar el cap, respirar fondo i dibuixar un somriure a la cara. Com ens sentim abans d’una activitat important té una influència clara en l’acompliment de la tasca en si.

La consciència sempre és el millor aliat per la confiança en un mateix. Saber què vull. Saber què sé de mi realment i entendre que no sé res del futur i que per tant estic vivint-ho tot per primera vegada. Si visc des del joc, des de la prova, m’obro al que passa i entenc que en realitat no em puc equivocar, tot està bé, tot són aprenentatges. Si estic amb mi, res no pot anar malament.

Us encoratjo a reeducar el vostre present, sentint-lo sense esperar res, sense voler-me canviar a mi ni als altres. Tenint plena confiança en mi, perquè sense les pors que em bloquegen sóc tan capaç o tan inepte com ho som tots davant la vida.