El dol és un procés psicològic que es produeix després d’una pèrdua, absència, mort o abandonament. Una pèrdua comporta una ferida psicològica que igual que una de física s’haurà de curar i cicatritzar. Per cada persona el dol és diferent, podem dir que hi ha tants dols com persones i tants dols com situacions de pèrdua, perquè una mateixa persona no viu igual tots els seus dols. El dol no té una durada determinada, pot durar mesos o diversos anys. Els símptomes que caracteritzen el dol també varien d’una persona a un altre i d’un moment a un altre. Podem destacar la ràbia, la tristesa, l’apatia i les sensacions físiques que acompanyen l’ansietat.
Elisabeth Küber-Ross va proposar que el dol seguia 5 fases:
- Negació de la pèrdua.
- Ira contra els “culpables” de la pèrdua.
- Negociació. Es tracta d’intents per solucionar la pèrdua, per fer marxa enrere i mirar de que no es faci realitat.
- Depressió. La persona se sent abatuda, patint profundament la pèrdua. És una fase necessària per poder arribar a la cinquena fase.
- Acceptació. Si s’accepta la pèrdua aleshores podem seguir amb la nostra vida. Que s’accepti el canvi que s’ha produït a les nostres vides no vol dir que no sentim tristesa, ni ràbia, no vol dir que la nostra vida sigui com abans de la pèrdua, vol dir que hem assumit profundament que les coses no tornaran a ser com eren i seguim el nostre camí amb una nova cicatriu.
Si el dol es queda aturat en alguna fase i no evoluciona, aleshores parlem de dol patològic, és el moment en què seria convenient consultar un psicòleg.
També es pot donar un dol aplaçat, quan no ens permetem o no ens permeten estar tristos, el dol inevitablement arribarà ja que no és possible viure una pèrdua important com si no hagués passat res.
De pèrdues n’hi ha de molts tipus:
- De salut
- De joventut
- De la imatge física
- De la fertilitat
- De l’estabilitat econòmica
- D’un ésser estimat (per una mort, una ruptura sentimental, un enfrontament que causa una separació, etc.)
Sempre tindrem com a desencadenant un esdeveniment o situació que no està sota el nostre control.
Què podem fer en aquests moments?
- Comptar amb el suport de familiars i amics.
- Recolzar-nos en diferents persones per no carregar algú amb un pes excessiu.
- Donar-se permís per trobar i viure espais de benestar.
- Hem de seguir vivint, tot i la pèrdua hem de complir amb certes obligacions, trobar un equilibri entre donar-se temps per estar tranquil i seguir amb el dia a dia.
- No prendre decisions importants sota el control de les emocions que ha dut la pèrdua.
- Comptar amb algun element per expressar els records, com pot ser un diari.
- No amagar als altres ni a nosaltres el dolor ni els records.
- Conservar records.
- No estar constantment exposant-se als records.
- Seguir uns hàbits de vida saludables (alimentació, exercici, descans, etc.).
Quines coses ens poden ajudar a “superar” la pèrdua i “recuperar-nos”?
- Explicar-nos què hem perdut (no qui, sinó què).
- Compartir els nostres sentiments i pensaments sense sentir-nos pressionats a fer-ho.
- Activar el “radar positiu”, en el sentit de veure la part positiva de la pèrdua: he pogut afrontar una situació difícil, he pogut conèixe’m millor a mi mateix, m’ha ajudat a prioritzar i saber què importa realment, etc.
El concepte pèrdua pot ser controvertit, de fet no posseïm a ningú. També és cert que el canvi és inherent a la vida, i que d’entrada ja sabem que tothom mor. Assumir que la vida és canvi, que la salut, l’amor i els diners no sempre són presents, ens pot fer valorar-los més quan els tenim. Aquestes creences ens fan ser més resilients, és a dir, ens fan tenir una major capacitat de recuperar-nos quan hi ha una adversitat. En relació amb la concepció de la vida i la superació de les adversitats, trobem la noció del yin i el yang (que prové de la filosofia xinesa); és un principi que explica la dualitat de tot allò que existeix en l’univers, aplicat als fets vitals, podem dir que tot el que ens passa té una part positiva i una part negativa. Si tenim una feina fantàstica amb la que guanyem molts diners, potser no podem passar tant de temps amb els fills i agafem una dinàmica de “gastar per gastar”. Imaginem que coneixem una persona amb la que ens avenim molt, estem molt bé junts, convivim durant 28 anys, aleshores aquesta persona mort de forma sobtada; podem pensar només en que ja no podem seguir tenint aquesta persona al costat, o bé podem recordar i reviure amb dolçor la sort d’haver-la conegut i les coses que hem après i compartit.
M’ha semblat molt interessant veure el que són els diferents tipus de pèrdues i que en realitat segueixen les mateixes fases i tenen les mateixes actituds per superar-les.
Breu i concisa ja que no fa falta fer un llarg escrit, si no al contrari, una guia ràpida on no arribar a perdre’ns llegint (si volem més informació detallada ja hi han llibres específics) per lo qual trobo molt encertat el resum concís.
I totalment d’acord amb el punt 5 la acceptació. Amb les meves experiències (pèrdua 3 parelles) em queda el sentiment de rabia com a protecció per tallar el record de engany, cosa que augmenta la meva desconfia de obertura de sentiments a futures parelles…si arriben clar! haha
La lectura i relectura d’aquesta guia que, a simple vista sembla tant bàsica i evident, per a mi ha sigut una autèntica troballa que m’ha ajudat a identificar i posar nom a emocions i sensacions aparentment inconnexes i a ser coscient i entendre moltes reaccions estranyes i pensaments irracionals que em persegueixen i que m’estan convertint en un ésser desconegut per a mi mateix. Perdre un fill es insuportable. Malauradament, el punt clau, el número 5, la Acceptació, no l’he aconseguit assolir, potser no l’arribaré a assolir mai, entre altres raons perquè crec que jo mateix m’ho impedeixo, però els consells i recomanacions d’aquesta mateixa guia per intentar arribar a acceptar el que considero inacceptable, m’han obert alguns camins per encarar el futur per tal de, al menys, tenir una mica de pau interior i una vida mínimament digna.
El meu reconeixement i agraïment a la autora, la Cristina Mas Santaló, una persona extraordinària que he tingut la sort de conèixer.