La culpa

La culpa apareix quan creiem que hem actuat malament moralment (existeixi o no un dany a una altra persona). Els principis morals que tinguem depenen del nostre entorn cultural, de l’educació que haguem rebut des de la infantesa, i en última instància, de nosaltres mateixos. És a dir, que els principis morals que rebem durant el procés de socialització (l’educació que mira de garantir que ens relacionem de forma respectuosa amb els altres), no tenen perquè ser immutables, els haurem de qüestionar per nosaltres mateixos i veure si tots ells tenen un sentit.

La culpa és una emoció secundària, ja que a diferència de les emocions primàries no apareix de forma immediata després del fet que la desencadena, primer sentirem una torbació que cristal·litzarà en la culpa quan ens adonem, quan ens fem conscients, de que la causa de la torbació som nosaltres mateixos. També apareix més tard en el nostre desenvolupament perquè requereix que tinguem autoconsciència (consciència de nosaltres mateixos) i que haguem desenvolupat el sentit moral (què està bé i què està malament).

Com totes les emocions, la culpa té una funció. Ens permet sensibilitzar-nos, indicar-nos que hem fet una cosa que està malament, i ens fa rectificar. La rectificació va tant encaminada a emprendre accions presents com futures. Imaginem que ens hem enfadat i hem trencat una joguina del nostre germà, era una joguina que ell apreciava molt i li hem causat molta pena i ràbia, llavors ens sentim culpables; ens sentim malament, per no tornar-nos a sentir malament decidim que no farem mai més una cosa així.

La culpa trasllada el problema dins nostre, i aquest sentir-nos malament és el que ens impulsa a canviar el comportament i/o reparar-lo. Els pares, durant el procés de socialització fan que ens sentim malament quan fem coses que estan malament, fan néixer la culpa, dit d’una altra manera: interioritzem les normes morals que ens ensenyen els pares. Hi ha però una altra via per educar els infants, enlloc de fer sentir els nens culpables, podem fer-los sentir responsables dels seus actes.

La culpa pot no ser adaptativa. No és adaptativa si no ens ajuda a adaptar-nos al nostre entorn i viure millor. Ens trobem davant d’una culpa que:

– Ens paralitza

– Ens lamentem sense parar

– Sentim dolor

– No ens duu a assumir accions, no ens fa ser responsables de la nostra vida. És més còmode lamentar-se del passat que començar a construir el present? Aquesta comoditat és realment incòmode perquè va carregada de sofriment.

La culpa ha de tenir un inici, un final i un objectiu, sinó es converteix en una recriminació contínua que només ens fa mal a nosaltres mateixos.

Per sortir d’una culpa patològica hem de començar per entendre: quina funció està complint la nostra culpa? Vol allargar el dolor que ens connecta amb un fet traumàtic per no separar-nos-en?

En aquest punt hem de veure que la culpa és una decisió, és una elecció que fem. Podem escollir rebutjar aquesta culpa no productiva. Li podem dir que NO quan es presenti. Es pot seguir presentant, però nosaltres escollirem què fem amb ella.

La culpa s’alimenta de:

  • Perfeccionisme
  • Baixa autoestima
  • Baixa autoconfiança
  • Pobre regulació emocional
  • Rumiació i pensaments irracionals

Faig un incís per parlar de la rumiació. En psicologia usem aquesta paraula per parlar d’aquells pensaments que com el menjar de les vaques es masteguen una vegada i una altra. Pensaments que no van enlloc, pensaments als que anem donant voltes sense parar. Què podem fer en aquestes situacions:

  • Tenir contacte amb altres persones de confiança per veure altres perspectives dels nostres problemes.
  • Identificar la font dels pensaments i buscar-hi una solució amb flexibilitat i creativitat. Concentrant-nos en el que depèn de nosaltres.
  • Distreure’ns, gratificar-nos (fer coses que ens agraden), fer exercici físic.
  • Parlar-ne amb un amic per tal d’escoltar-nos a nosaltres mateixos.
  • Escriure aquests pensaments també pot ajudar a clarificar-los i/o a deixar-los físicament i mentalment al paper (allà queden aparcats, confinats, fora del nostre cap).

Per treballar la culpa, us proposo 7 passos:

  1. Identifica la conducta que t’ha fet sentir culpable (només una culpa, cal anar d’una en una).
  2. Accepta els errors, els errors són molt valuosos perquè ens permeten aprendre.
  3. Entén que no podem ser perfectes, ningú ho és, si fóssim perfectes no seriem éssers humans.
  4. Expressa els teus pensaments i el teu penediment.
  5. Demana perdó.
  6. Repara el dany.
  7. Canvia la culpa per la responsabilitat.

3 thoughts on “La culpa

  1. Aquí hi ha molt material per llegir, rellegir i reflexionar. Molt. Però crec que qui està sumit en un procés patològic d’auto-culpes i auto-castics és incapaç de sortir-ne per sí mateix, per més que llegeixi, rellegeixi i reflexioni. Sense una ma amiga i experta que t’ajudi a sortir del bucle, tot esforç és en va. Inclús potser ni amb aquest cop de ma és possible. Es una emoció que pot arribar a ser prou potent com per segrestar l’intel.lecte per tal d’ impedir pair i assimilar el que aquí s’explica.
    Bon treball de la autora, com ens té acostumats.

    1. Gràcies Miquel. Potser es necessiti temps per digerir-ho, en el nostre camí vital, escoltem moltes coses, potser passen anys fins que trobem la manera de fer-les.

Leave a Reply to Miquel Cancel reply

%d bloggers like this:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close